El sou dels banquers
El passat dimarts vaig anar a la compareixença del governador del Banc d’Espanya. En la seva exposició, en Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO) va tornar a insistir en la necessitat d’abordar la reforma del mercat laboral. No em va sorprendre. És el que pensa. Però el més greu és que acabés formant part del que previsiblement acabarà passant. Perquè en aquest país és possible que des del Banc d’Espanya parlin del mercat laboral, mentre gairebé no es reflexiona sobre les altes comissions bancàries, o la manca de crèdit a les famílies i a les empreses després que l’Estat s’hagi endeutat, en primer lloc en la compra d’actius de les entitats financeres.
Cada individu té 3 opcions: estalviar, desendeutar-se i rebaixar el preu al preu just. Quan tothom fa el mateix l'economia no funciona.
Desendeutament (deleverage). En una situació com la present, amb un fort endeutament d’empreses i llars, la tendència individual és a cercar formes de desendeutar-se. Cercar-les no vol dir trobar-les, però en tot cas l’esforç per, si més no, minimitzar els nombres vermells en el full de balanços condueix a una reducció del preu mitjà dels efectius de tothom (o, si més no, de gairebé tothom).
Gasiveria (thrift). En una economia on les taxes d’interès augmenten, una decisió individual assenyada és esforçar-s’hi per estalviar. Val a dir, però, que la tendència a l’estalvi pot tenir com a motor el simple fet que no hi ha alternativa d’inversió (o de consum) prou atractives, o que la inseguretat en el futur immediat creix d’una manera on no resulta prudent cap despesa més enllà de pura “supervivència”. Sigui com sigui, en unes condicions que conviden a l’estalvi individual (o al desig d’estalvi), aquest estalvi condueix a una reducció dels ingressos individuals (si més no, de la majoria d’individus) per la contracció que hi ha en el consum (consum de mercaderies i de serveis) i en la contractació de personal (consum de força de treball).
Deflació (deflation). En una situació on costa d’aconseguir contractes, la tendència individual de “reventar” preus per atreure clients (o per atreure un patró) condueix a un moviment deflacionari. I aquesta deflació fa augmentar l’endeutament real i desencoratja les entitats financeres de prestar i les empreses d’invertir.
Krugman, veu la necessitat d’un estímul (augmentar inclus el deute públic) per evitar la deflació. També diu que caldria que l'individu estalvi i no s'endeuti deutesendeuti, esperant que els altres no ho facin. no ho siguin.
Davant de la situació espanyola, que no pot endeutar-se per normatives europees, l'única sortida que hi veu Krugman es la deflació.
La pregunta que em faig és....
Els sou dels baquers baixà?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada